cementeri

Obituaris per whatsapp i megafonia a Almoines

Las nuevas tecnologías irrumpen en las necrológicas de los pueblos pequeños, Las Provincias (02/12/2017)

La llegada de las nuevas tecnologías ha traído consigo un gran número de cambios, pero no ha acabado con todas las costumbres. Los mismos municipios que incluyen el servicio de mensajería instantánea y otros como el Real de Gandia y Almoines, también conservan otras tradiciones como el obituario por megafonía.

Anuncis

Història dels xiprers del cementeri d’Almoines

Batiste Malonda ens envia aquesta article sobre la història dels xiprers tallats als cementeri parroquial d’Almoines. Alguns van ser plantats pels xiquets i xiquetes de l’escola cap als anys 40. Aquest article va ser publicat en la revista L’Almoina (el BIM).

Segons Emili Morant, el 27 d’abril de 1908 es beneïx el cementeri nou que tots coneguem a l’Antigor i és més de 20 anys després, el 7 de març de 1926 quan l’Ajuntament “por constituir un atentado a la salubridad e higiene públicas” decideix el trasllat de les despulles des del cementeri vell al nou.

xiprers-cementeri-almoines

ELS XIPRERS DEL CEMENTERI
“A aquelles xiquetes i xiquets dels anys 40, que plantaren brins de verdor en una escola fosca”

Estem en Nadal i de bell nou tenim a les mans una nova revista de l’Almoina, amb l’esguard del fidel sentinella ajudat per unes joves guerreres. Fa tan sols unes setmanes anàvem al cementeri per complir en el ritual de visitar i portar flors a les persones soterrades.

Unes flors que es marciran en el pas del temps, però hi quedarà el cementeri i els morts protegits per la fermesa altiva i verdosa grandiositat dels xiprers que plantaren les xiquets i els xiquets de l’escola farà una setantena d’anys, si la memòria de la meua sogra i del meu sogre no falla, i no falla, perquè m’han contat la següent crònica:

“S’havia acabat fea poc de temps la guerra, uns 2 ó 3 anys. Al poble només hi havia dos escoles, dos de xiquetes i dos de xiquets. Les escoles estaven on és ara ca Colom el biciclista. Les mestres eren donya Mercedes i donya Paquita, una de les majors i una de les menudes. Don Jesús i don Emilio eren els mestres dels xicons.

Un dia, les mestres i els mestres, acompanyats pel rector, ens portaren en fila al cementeri perquè havíem de plantar els arbres. Una vegada arribàrem, nosaltres per parelles férem un clotet, agarràvem l’arbre i el plantàvem. Com al cementeri no hi havia aigua potable, en un poalet anàvem a la basseta d’aigua, que estava on està ara la capella, per omplir-lo i regar el xiprer que havíem plantat. Després, cada 10 ó 15 dies tornàvem a regar-lo”.

Aquell dia les xiquets i els xiquets de l’escola d’Almoines donaven continuïtat a un mite i costum mil•lenaris, segrestat i apropiat per les autoritats religioses, la plantació de xiprers als cementeris. Un mite que arranca del nom en llatí de xiprer, segons informació facilitada per Daniel Climent i Giner, autor del llibre “Les nostres Plantes” i de nombrosos i suggestius articles d’estima per la natura i pel País. El nom específic de xiprer, cupressus sempervirens, aquest darrer sempervirens significa “sempre verd”. El primer nom, cupressus, prové d’un mite grec ambientat a Quios, on es parla d’un tal Cipariso (grec: κυπάρισσος, “Kyparissos”; llatí: cupressus, un descendent d’Hèracles, i amant d’Apol·lo, el qual li va regalar una javelina per caçar; per error, el jove va matar un cérvol domesticat, i abatut pel dolor va demanar al déu Apol•lo que li permetera plorar-lo per sempre. El déu va acceptar la petició i el va transformar en un xiprer, que des d’aleshores va quedar relacionat amb el dolor per la mort dels éssers benvolguts.

A la Roma republicana, els xiprers envoltaven les casetes dels gremis dels enterradors.

A la Xina, des de temps immemorial era freqüent plantar xiprers sobre les tombes, per enfortir les ànimes dels morts i salvar el seu cos de la corrupció (com la fusta del xiprer, que no es corromp).

El llibre “Un passeig per la natura urbana de Gandia” de Josep Mª Ferrairó Salvador, Fermí Romaguera Peralta i Jesús Villaplana Ferrer” ens explica que “el xiprer és un arbre originari de Grécia i de l’Orient Mitjà…La seua fusta es considerada incorruptible. S’ha utilitzat com a arbre funerari… i per acompanyar els calvaris, així com paravent, fins i tot dels tarongers. El seu fullam, trossejat, s’usa encara per assenyalar l’itinerari de les processons. Té un creixement molt lent, però pot viure uns 2000 anys… a més de ser una de les plantes medicinals més antigues, doncs apareix en una inscripció assíria de fa 35 segles.

El xiprer també ha estat objecte de diverses poesies, com la que tanca aquest article:

“Els xiprers del Calvari” de Carles Salvador
(Cant i Encant de Benassal, 1945)
Xiprers:
de la Vida símbol vers.
Flamerades vegetals
d’un verd calent i madur.
(De nit, pinzells fantasmals
per decorar cel obscur)
Calvari:
de la Vida espés sudari.
Ets estés en la cruïlla,
entre la Vida i la Mort,
ací on es recull senzilla-
ment conhor i desconhort.
Xiprers:
sospirs filosòfics, tensos,
camins del cel dreturers.
Punyals vius -símbols de vida,
crits punxents clamant la Mort-.
Sou clavats en la ferida
de la bona o mala sort.

Batiste Malonda Grau

xiprers-cementeri-almoines-2